Vallcarca és un barri que actualment pertany administrativament al districte de Gràcia, Barcelona. No obstant, fins l’any 1904 va formar part del municipi d’Horta. Aquesta zona fou fins a finals de segle XIX un territori agrícola i molt ric en brolladors i mines d’aigua vinculades a les masies de Can Falcó, Can Gomis, Can Pelegrí, Can Turull i Can Carol, algunes de les quals només són presents avui gràcies a la toponímia.

Per la seva ubicació estratègica, a la falda de Collserola, des de la dècada dels 50 diversos plans urbanístics han amenaçat la seva integritat, sempre amb l’objectiu de connectar el centre de Barcelona amb Sant Cugat del Vallès mitjançant un túnel que mai no es construí. Plans com el Plan Comarcal de 1953 o el Plan de conexiones de 1963 ja preveien convertir l’Avinguda de Vallcarca en una autovia urbana (La via O), no és però fins al 1976 que les afectacions urbanístiques es concreten amb el Pla General Metropolità, aquell qui regula fins a dia d’avui el creixement i transformació urbanística de Barcelona i la seva Àrea metropolitana.

Aquest pla afecta al casc antic de Vallcarca, reservant-lo per a la construcció i ampliació dels vials existents, atorgant-li a la major part dels habitatges una clau urbanística que no permet concedir llicències d’obres per rehabilitació als edificis afectats. A conseqüència d’aquestes afectacions el casc antic patí una degradació física molt important.

L’any 2002, en ple auge de la bombolla immobiliària a Espanya s’aprova definitivament la Modificació del Pla General Metropolità en l’àmbit de l’avinguda de l’Hospital Militar – Farigola. En cap dels dos plans existeix cap reconeixement patrimonial de cap edifici ni conjunt d’edificis històrics a la zona del casc antic del barri de Vallcarca, cosa que fa que a partir de 2002 s’incrementaiel ritme de les expropiacions i enderrocs del casc antic, portant inexorablement a una expulsió progressiva del veïnat i l’extinció del comerç al barri. Des de les administracions no es van dur a terme les promeses i finalment al 2008, la crisi immobiliària deixà el barri ple de buits urbans, sense pràcticament activitat comercial i una forta ferida social.

Fruït d’aquest oblit institucional i deixadesa de l’espai físic, els solars són reconquerits per la ciutadania. És així com es creen l’Hort Okupat de Vallcarca, la Plaça Farigola, s’adapten espais com la Cantera, les Vinyes i finalment es recupera l’antiga Fusteria com a Centre Social. És en aquest període on s’han intensificat les relacions de les veïnes experimentant un creixement importantíssim del capital social: moltes entitats han nascut i treballen creant un nínxol únic de Barcelona d’autogestió o autoorganització que és visible a l’espai urbà.