En les dècades de 1950 i 1960 hi havia a les zones més dinàmiques del país una necessitat imperiosa d’habitatge. L’augment de la natalitat després d’uns anys de pau, i els fluxos migratoris del món rural a l’urbà i de les zones més deprimides a les més industrialitzades van generar una ocupació massificada d’habitatges en males condicions i també dels que s’anaven construint nous. Aquest fet va fer aflorar grups de blocs de pisos aixecats de pressa, preferentment en àrees guanyades als espais agrícoles, no pas com a eixamples sinó apartats de les zones ja urbanitzades. Així succeïa arreu, també a Vic. És aquí on entra en joc la cooperativa d’habitatges Joan XXIII, un projecte il·lusionador per a les famílies que ocupaven pisos vells als antics ravals de la ciutat, com el carrer de Sant Pere, el de Gurb, el de Sant Francesc; per a gent que s’instal·là al Nadal; també per a la dels habitatges Montseny, la voluntat acollidora de la qual feia que diferents generacions convisquessin en espais petits.

En l’origen d’aquesta cooperativa hi confluïren organismes i institucions com les JOC (Joventuts Obreres Cristianes), la parròquia del Remei, el Bisbat, l’Ajuntament, els amos dels terrenys, un arquitecte també compromès... i com a protagonistes estrella, els mateixos cooperativistes i futurs propietaris dels pisos. Persones majoritàriament joves col·laboraren amb professionals en la construcció d’una obra ben feta, a consciència, que acabaria essent casa seva, l’espai on, amb dignitat, somiaven prosperar.