El barri del Carmel, com tants altres llocs perifèrics, va viure el seu esclat demogràfic entre els anys 50 i 60. Catalunya va atraure a milers de persones treballadores de tota la península degut a la feina que oferia la indústria. Aleshores va sorgir una gran i urgent necessitat d'habitatge, i el dels turons era un sòl econòmic on construir-lo degut a la seva condició d'estar a les afores, i a la seva topografia.

Moltes famílies van poder comprar solars i, amb una doble o triple jornada de treball, van aconseguir construir-se casa seva amb les pròpies mans i enginy. El barraquisme va ser en molts casos la solució prèvia a la de l'habitatge autoconstruït. Les famílies barraquistes que van poder comprar parcel·les al barri, van anar construint les seves cases els caps de setmana mentre vivien a les barraques. Des dels anys 50 i fins a mitjans dels 60 molts promotors van aprofitar la permissivitat i connivència de l'administració per edificar de forma massiva blocs de pisos de màxima rendibilitat, però d'escassa habitabilitat, especialment pel que fa a la urbanització dels carrers, amb unes pendents poc practicables, sense pavimentació, enllumenat o clavegueram. La combinació d'aquestes dues formes de construir sobre aquesta zona dominada per les roques i a la falda del turó, amb vistes sobre la ciutat comtal, determina el barri del Carmel.

A través del fenomen de l'autoconstrucció es dóna a conèixer una cara més del barri. Volem apropar les històries de les persones autoconstructores, és a dir, la seva experiència vital. Volem posar en valor la cultura de l'autogestió, de l'assaig-error, de l'aprenentatge mitjançant la pràctica i el disseny personalitzat a través de l'experiència quotidiana. Les relacions entre la persona i l'edifici, la forma de viure la casa i el carrer, tot fent-los propis, són també una part molt important de la vida en aquest barri. Finalment, l'experiència d'organització i de lluita veïnal per aconseguir un barri digne també ha estat una part molt important de la configuració del territori del Carmel.

Tot plegat conforma no només una estètica i una imatge pròpia formada per una primera capa: la petita escala, la usabilitat, la proximitat dels materials, i els referents culturals propis dels seus habitants, superposada per una segona capa: un paisatge gairebé silvestre; sinó també un sentit de lloc, de pertinença i una identitat col·lectiva que fa que el Carmel sigui un barri únic.

Aquest projecte, convertit en (Re)Volta, neix d’una investigació realitzada pel Col·lectiu El Tinglado en relació a l’autoconstrucció.
Així doncs, a la "(Re)Volta El Carmel Autoconstruït" explorarem com el fenomen de l’autoconstrucció ha configurat gran part dels barris de muntanya de la perifèria nord de Barcelona, i com en especial del Carmel, que encara té una gran part d’habitatge autoconstruït, hi podem aprendre molt.

Aquests habitatges, encara presents, són el testimoni construït de la nostra historia recent, i ens parlen de l'origen de les persones que els van construir, dels recursos dels que disposaven i de la lluita personal i col·lectiva per tirar endavant les seves vides, famílies, cases i barri.



A la Rambla del Poblenou, on es va fundar el Club Esportiu Júpiter quan era la Cerveseria Cebrián, l'any 1909. Tot i que els primers partits es van fer en el Camp de la Bota, el primer camp de futbol va ser al c/Teulat (1912) i el segon camp al c/ Llull (1921). Anirem pel c/ Bilbao fins al c/ Llull/Lope de Vega, a l’emplaçament que va tenir el Júpiter com a camp de futbol on ara hi ha un parc, i al davant el Bar Júpiter, que havia estat seu del club fa 60 anys, i que encara manté el nom. 

La creació d’aquest tercer camp, a principis dels 40, també en el c/LLull, marca l'etapa de la postguerra i de la repressió franquista. També serà l'etapa de la decadència del Club. Parlarem d'aquesta etapa amb el transfons de la postguerra i el que aquesta significà i com va afectar el Club, així com va impactar en el territori.  Aquesta etapa obrirà un període que s'allargarà fins el canvi de seu del Club, i que ens permetrà resseguir el que s'estava produint als barris del voltant, a Catalunya, i a la resta d'Espanya, des d'on van començar a arribar centenars de milers de migrants.

Al carrer Agricultura amb Concili de Trento trobem l'emplaçament actual del Club Esportiu Júpiter, al barri de Provençals, a tocar de La Verneda, de La Pau i de Besòs Mar. De fet, aquest nou emplaçament significà pel Club una mena d'exili del bell mig del Poblenou, i també un cop dur per als seus associats i jugadors. 

Al llarg de la passejada, com a temes transversals, introduirem la conformació moderna i contemporània d'aquests barris, de l’impacte de les migracions, de la construcció i l'arquitectura que acompanyà l'acollida de milers i milers d’immigrants vinguts d'arreu Espanya, de l'especulació immobiliària, i del paper del Júpiter com a icona identitari i referencial dels barris que l'envolten.


El barri de Bon Pastor va créixer al voltant de la fàbrica Ignacio Sala, a principis del segle XX, en els camps entre l'antic municipi de Sant Andreu, annexat a Barcelona el 1897, al voltant del que era el Torrent de l'Estadella i els terrenys de Santa Coloma de banda sud del Riu Besòs. La fàbrica construïda al 1906 i ampliada a Gran Fàbrica entre el 1915 i el 1918. Al costat es construiran les Cases Barates, una barriada que durant la República va tenir un important protagonisme en les lluites socials.

Després de la guerra, molts homes han mort, han hagut d’exiliar-se o estan als camps de presoners i les presons. Moltes dones han de refer les seves famílies, tirar endavant i reconstruir el barri. Treballaven a les fàbriques del voltant, com la Fabra i Coats a Sant Andreu, popularment dita «Can Mamella» ja que es deia que treballaven 2000 dones i 200 homes, a altres filatures o la Burberrys més endavant. També moltes treballaven al mercat o fent de netejadores en diferents establiments, sempre pensant en les seves famílies, i molts cops sota el control abusiu dels homes, i patint tota mena de violències, sempre lluitant per sortir endavant.

La (Re)volta del Bon Pastor vol donar veu a aquestes dones, algunes d’elles ens explicaran sobre el barri, sobre les seves feines, les seves lluites, les seves vides, avui elles seran les protagonistes.



El barri de la Prosperitat - “La Prospe” - té la seva història arrelada a l'associacionisme dels seus veïns i veïnes. Fa 100 anys es posaven en peu els primers habitatges per a famílies obreres, que donarien nom a aquesta barriada aixecada en els antics terrenys rústics de Sant Andreu del Palomar. A la dècada dels anys 20 i 30 el jove barri anirà omplint-se de vida en comú, amb l'obertura d'ateneus, corals, parròquies o finsi tot el seu propi club esportiu. Una història que avui és recuperada per diferents associacions agrupades en la Comissió del Centenari.

Amb la imposició de la dictadura, “La Prospe” viurà grans canvis urbanístics. Des de la dècada dels 40 i 50 viurà la major afluència de nous pobladors, la majoria famílies treballadores atretes pel desenvolupament industrial de Barcelona i l'àrea metropolitana. El fil històric d'un barri viu i rebel el trobarem als seus carrers i places. Per elles va passar un Salvador Puig Antic en la seva activitat al MIL, serà detingut el “Txiki”, un dels últims afusellats per la Dictadura i es viuran vagues emblemàtiques com la de l'Harry Walker.

El moviment veïnal, que és encara avui és part central de la vida del barri, neix d'aquella època amb l'Associació de Veïns i Veïnes de la Prosperitat. Els punts de contactes entre l'ahir i l'avui coincideixen fins i tot a l'espai. La plaça Ángel Pestanya i el seu entorn van ser llavors el centre de la lluita contra el barraquisme, per a què les famílies nouvingudes poguessin accedir a un habitatge digne. Fa uns mesos, tornava a ser l'epicentre d'una altra lluita veïnal en favor dels nouvinguts del segle XXI, la de la defensa de la mesquita del carrer Japó davant els atacs de l'extrema dreta.

El Casal del Barri, amb 25 anys de vida, es troba també en aquesta plaça, convertida en el centre de tot el que passa a “La Prospe” i unes illes més a baix el Casal de Joves. Dos de les entitats que, com les dels anys 20 i 30, omplen d'activitats culturals, socials, polítiques i esportives el dia a dia dels veïns i veïnes.


El Raval, és una barri del municipi de Santa Coloma de Gramenet, construït sobre els vessant nord i est de la serra d'en Mena. Està situat al districte V, entre els barris de Safaretjos, Santa Rosa, Llefià (Badalona) i Bon Pastor (Barcelona).

Un dels primers poblaments del barri fou la masia de Can Peixauet, citada ja el segle XII. La zona es mantingué eminentment agrícola durant molts segles. L'any 1854 el barri comença a prendre forma i amb l'onada migratòria dels anys 50 del segles XX s'acaba d'urbanitzar de forma anàrquica i sense planificació.
Als anys 60, les migracions massives de treballadors del món rural a les ciutats, impulsades per la política de creixement econòmic, omplen el barri del Raval d’immigrants. La manca de planificació urbanística i la connivència dels ajuntaments franquistes converteixen Santa Coloma en un suburbi amb importants dèficits en els àmbits social, urbanístic i de serveis, com l’ensenyament o la sanitat. Davant això naixerà un fort moviment reivindicatiu que es va localitzar al voltant de la parròquia. Al 1965 la Parròquia acull el local de l’associació de veïns, on avui encara podem veure la façana del que va ser el popular esplai “Pájaro Loco”. 
Els capellans Josep Esquirol i, posteriorment, en Joan Morán configuren el Centre Social del Raval (1969). La ‘caixa de solidaritat’, per donar suport a les famílies de presos polítics i socials, funciona des de bon començament (Josep Esquirol i José Cámara de la Hoz).

El Centre Social va tenir la seva seu a l’avinguda Santa Rosa 10, lloc on s’instal·larà, anys després, l’església nova del barri. Precursor de l’Avv Raval, va ser pantalla de les mobilitzacions amb la consolidació de les “comissions de barri”: asfaltat de carrers, clavegueram, semàfors (1971), enllumenat (1973 marxa espelmes).

La (Re)volta del Raval de Santa Coloma recorrerà diferents espais de la ciutat que estan intrínsecament lligats a les lluites veïnals per millorar-ne la vida dels seus veïns i veïnes:

El Parc dels Pins
El Pla Comarcal de 1953 definia la planificació urbanística de la conurbació de Barcelona, però no era un pla executiu. A Santa Coloma els grups financers i les constructores compraven el sòl a preu agrícola, l’Ajuntament requalificava els terrenys amb un Pla Parcial, amb la qual cosa pervertien el Pla Comarcal i aconseguien grans beneficis econòmics.
Això també ho van fer als terrenys del Motocròs. El Pla Parcial del Motocròs presentat per l’ajuntament (1973) pretenia construir blocs de pisos (400 habitatges), però el veïnat volia espais verds i equipaments socioeducatius. Les lluites del Raval van salvar els terrenys de l’especulació el 1975 i, posteriorment, ja amb els ajuntaments democràtics es va construir el Parc i el Poliesportiu.

CAP del Raval 
L’Avv Raval (1975) amb primera seu al carrer d’Àngel Guimerà, 31. Legalitzada i amb estatuts, la presideix en José Maria Ballesteros. Creació de la primera Vocalia de Dones (Remei Font). Lluites per la consecució d’un ambulatori i en contra de les contribucions especials per urbanitzar els carrers que, finalment, es van retirar.

El Pla Popular elaborat mitjançant la combinació de la reivindicació i la planificació, va ser un exemple de democràcia participativa, de baix a dalt, amb la participació dels activistes de les AAVV i d’uns tècnics encapçalats per Xavier Valls. Va ser presentat el 1978. Santa Coloma disposava d’un Pla amb consens social i polític per transformar la ciutat.

El Pla Popular tenia un annex dedicat a la sanitat on, entre d’altres alternatives, es proposava un centre de salut per districte. L’ambulatori del barri, un servei públic llargament reivindicat des de les primeres mobilitzacions i encadenades (1978), no s’aconseguirà fins el setembre de 1997, un any després d’acabades les obres. El litigi sobre la titularitat del servei (Ajuntament, Fundació HES i Generalitat) finalitza amb la seva total vinculació al Institut Català de la Salut. L’ambulatori és públic.

Front Fluvial del Raval
La lluita contra els desnonaments al barri, comporta una sentència de desterrament per a Josep Pitarque, president de l’Avv Raval des del 1978. L’ associació defensa a un veí estafat per les màfies de les subhastes i Pitarque es portat al tribunals el 1983. La qüestió acaba al Tribunal Suprem que condemna (1986) Pitarque a un any de desterrament a cent quilòmetres de Santa Coloma, a una multa de 50.000 pessetes i a la indemnització de 300.000 pessetes al subhaster. Recurs al Tribunal Constitucional i mobilitzacions ciutadanes fins que es va aconseguir l’indult.
Actualment l’associació es troba al Centre Cívic del Raval (c. Monturiol, 20), on s’apleguen diferents col·lectius interculturals. Segueix reivindicant els recursos bàsics per dignificar la vida de la gent en el marc de la cohesió social.

L’execució del Front Fluvial va comportar reallotjaments de les famílies expropiades durant les dues fases desenvolupades (2006 a 2011), la tercera no s’han fet. L’AV ha acompanyat i defensat als afectats, però per sobre de tot es viu la percepció què, aquestes grans construccions, segueixen ocultant la realitat de les greus mancances que pateix avui un barri d’acollida i diversitat.

Biblioteca Municipal Can Peixauet
La lluita per un equipament cultural comença amb la creació d’una Biblioteca Popular (1995) a la seu de l’Avv Raval, apostant per la rehabilitació de la masia Can Peixauet, l’antiga Vaqueria, patrimoni històric de la ciutat. La reivindicació veïnal, encapçalada per la Mar Aubeso, es compleix (2001) amb la consecució de la Biblioteca Can Peixauet. Sala ‘Mar Aubeso’. Galeria “Gent de Barri”. Fons Documental del Raval (arxiu documental i fotogràfic del barri, en constant ampliació i obert a la consulta de tothom).

L’activitat s’emmarca en la celebració de la vuitena edició del Ravaleando, una fira d’entitats, col·lectius i serveis de la qual les entitats impulsores de la Revolta hi formen part.

La fotografia de la portada, que il·lustra les lluites per les escoles al barri del Raval, està cedida pel fotògraf Joan Guerrero. El fotoperiodista, ara jubilat i fortament arrelat al barri, forma part també dels testimonis que ens acompanyaran al recorregut per les lluites compartides que ha viscut.


El barri de Sant Roc antigament havia estat zona d’aiguamolls propera al riu Besòs. Amb el temps va passar a ser zona de conreu, fins que, entrada la dècada dels anys 60, en concret, a la tardor de l'any 1962 i degut a unes riuades molt importants que hi va haver a Catalunya, el 25 de setembre, es va convertir en zona edificable i va iniciar l’acolliment del barri que actualment coneixem.Barri com molts altres de l'actual Àrea Metropolitana que va créixer i urbanitzar-se sense tenir en compte les necessitats de les persones que hi viurien; No s'hi varen planificar l'existència d'equipaments, una mínima infraestructura i no se'n van contemplar espais públics, ni cap tipus de serveis. Badalona, igual que altres pobles dels voltants de la gran Barcelona, va créixer a la seva ombra i condicionada per les seves necessitats i imposicions.

Amb el Pla General Metropolità, a l’any 1976, però es planteja el primer intent seriós d’organitzar el territori, això va permetre un control més estricte dels usos urbans, es van realitzar obres bàsiques d’infraestructura urbana: clavegueres, enllumenat, pavimentació i embelliment. I a inicis dels anys 80 i donat el deteriorament que patien els edificis, degut a la mala construcció inicial, problemes estructurals (aluminosi) i poca cura per part d'alguns veïns es va haver de fer una remodelació important.

En els últims anys del franquisme hi va haver una presa de consciència de la situació global dels barris, de l'explotació urbana. A la vegada, tot i que soterrat, va esclatar el moviment obrer amb molta consciència de classe. Amb l’esclat dels conflictes, les lluites van anar més enllà de l’aspecte urbanístic, van créixer les vocalies dins dels moviments associatius: dones, joves, urbanisme... A Sant Roc el Centro Social va ser la seu del moviment associatiu i reivindicatiu.

A l'any 1973 amb la greu crisi del petroli hi va haver una important aturada econòmica i consegüentment social. Aquesta crisi agreujarà més la ja precària situació econòmica i laboral del barri. En aquesta època Badalona va patir una davallada molt important de la indústria, a la vegada que va augmentar la consciència del dret i les ganes de viure en barris dignes. Sant Roc també va prendre consciència de la situació del barri, de la precarietat dels habitatges, de la manca d'equipaments i de serveis socials. L'any 1973 es van iniciar els primers escrits en premsa denunciant les mancances, van començar les protestes populars. Les lluites i manifestacions es van anar incrementant amb talls de l’autopista, reivindicacions diverses, pintades en diverses parets del barri, anades a la plaça de l'Ajuntament... Cal destacar el sentit de les reivindicacions: estat dels habitatges, enllumenat dels carrers, escoles... Aquestes lluites i manifestacions s’aniran mantenint al barri al llarg dels anys.

Sant Roc està ben situat geogràficament, entre Barcelona i Badalona, molt ben comunicat, tot i això “als marges” de les dues ciutats. Viure als marges de la societat majoritària comporta poca autonomia d’acció, dependència, viure al dia, mantenir-se sempre en un entorn conegut, prendre poques decisions i implicar-se poc en les decisions municipals i comunitàries. Tenir poques expectatives implica no valorar l'escola, per tant un nivell d’absentisme molt alt, i també descuit de l'entorn immediat, deixadesa, i reproducció de formes de viure i fer que es donen al barri. El treball, eina bàsica per millorar i tenir una estabilitat, és fluctuant i sense especialització, quasi mai basat en una formació prèvia sòlida. És des d'aquesta mirada que sorgeix com a resposta un moviment de solidaritat i reivindicatiu contra aquestes polítiques racistes: Badalona som totes i tots. Des de l’Ateneu Popular Sant Roc es crea el projecte l’Ateneu al carrer, amb lemes com Sant Roc som totes i tots.

Aquesta Revolta, passeja pel barri de Sant Roc de Badalona, amb la voluntat de visibilitzar una comunitat a la que se la fa viure al marge, però que entoma els reptes del futur amb valentia i consolidant el seu compromís a favor de les persones i rebutjant fermament l’exclusió de qualsevol veí o veïna.



La divisió sexual del treball a les societats occidentals ha assignat les tasques de cures de les persones i de suport a la llar tradicionalment a les dones, sovint invisibilitzades i no reconegudes a nivell social i econòmic. En el context europeu, amb la incorporació de les dones al mercat laboral, aquestes han hagut de seguir assumint igualment les tasques relegades a l’esfera privada.

Socialment s’ha pretès positivitzar l’assumpció de l’economia de les cures i l’àmbit laboral atorgant a la dona el rol de superheroïna. Si bé és cert que l’home ha anat introduint-se en les cures en l’àmbit familiar ho està fent a un ritme insuficient. Aquesta desproporció, en un sistema que no assumeix aquesta transformació, en molts casos, es transforma en una necessitat d’externalització del servei domèstic que majoritàriament recau en dones migrants.

A Catalunya quatre de cada deu dones provinents de l’Amèrica Llatina s’ocupen al sector domèstic, un 73,7% del total de dones estrangeres que hi treballen. La mercantilització de les cures però, afavoreix la discriminació envers aquest col·lectiu i en perpetua la seva precarització. Aquesta tendència ha modificat inclús els fluxos migratoris augmentant de forma exponencial l’arribada de dones migrades a països occidentals respecte el percentatge d’homes migrats.

En aquesta (Re)Volta recorrerem els carrers de Sants i La Bordeta visibilitzant el paper de les dones en les cures i escoltant experiències inspiradores que combaten la precarietat i la discriminació laboral per raó de gènere per intercanviar i aprendre formes més justes i equitatives d’afrontar les cures.

Per saber-ne més:
[Los cuidados no remunerados en España equivalen a 16 millones de personas trabajando 8 horas al día](https://www.publico.es/sociedad/desigualdad-cuidados-no-remunerados-espana-equivalen-16-millones-personas-trabajando-8-horas-dia.html?utm_source=facebook&amp;utm_medium=social&amp;utm_campaign=web&amp;fbclid=IwAR10FBok7B1lFnR-nAfQKCwcDZo0vvvdenbXA8BXGAzKOLjWvI_kPQ9YobU) - Publico.es


La (Re)Volta de La Trini pretén donar a conèixer el passat de lluites urbanes i reivindicacions d'un dels barris del districte de Sant Andreu més desconeguts. De com la força i perseverança de la seva gent ha sabut fer front a la deixadesa, manca de serveis i d'infraestructures que la Trinitat Vella patia des de fa dècades. De com s'ha aconseguit millorar les condicions de vida del veïnat, creant, del no res, una xarxa associativa i un teixit veïnal que ha cohesionat el barri, tot mantenint la memòria viva del que s'ha anat aconseguint.

En el recorregut comptarem amb la participació d'entitats i testimonis que ens explicaran les seves vivències col·lectives i de com aquests fets han marcat la seva vida i la de la Trinitat Vella.


El polígon d’habitatges havia nascut al si de l’urbanisme progressista, per intentar solucionar el greu problema de la manca d’habitatge de la classe treballadora. A Catalunya, fou un terreny explorat pels professionals del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània (GATCPAC).

Aquest model però, va ser pervertit durant els anys del franquisme en el marc d’una política urbanística global molt negativa pels interessos de les capes més humils de la societat. En el context del segon episodi immigratori de Catalunya en els darrers 100 anys, L’Hospitalet de Llobregat va passar de tenir 70 mil habitants el 1950 a 280 mil el 1975. Aquest període és el més important en la creació de l’espai urbà de la ciutat. I malauradament es va fer en plena dictadura franquista, un règim polític totalment favorable als interessos de les empreses.

La construcció de polígons va ser tenir la seva etapa daurada a partir del Pla d’Urgència Social de Barcelona de 1958, en el que ja es proposaven Bellvitge (L’Hospitalet), Sant Ildefons (Cornellà), la Guineueta (Barcelona) o Sant Roc (Badalona), entre d’altres. Tret d’alguna excepció, aquestes promocions immobiliàries van esdevenir unes zones d’acolliment de persones especialment pobres o directament en situació de marginalitat.
Com els va qualificar Horacio Capel, “En general es tracta d'operacions destinades a crear habitatges per allotjar la classe obrera al cost més barat possible: sovint en localització perifèrica i amb problemes d'integració en la trama urbana, equipaments deficients i baixa qualitat de construcció.”

A l’Hospitalet es van construir diversos polígons. De públics, podem destacar els Blocs Florida (1955) i el Gornal (1976). De privats, des de més petits impulsats per empreses (Blocs del Congrés Eucarístic, 1956 o FECSA, 1958) fins a més grans, com Blocs Ciutat Comtal (1956), Bellvitge (1965), Can Serra (1966), Granvia Sud (1967), o Santa Eulàlia-2 (1970), entre altres.

Aquesta trajectòria urbanística i social dels polígons d’habitatges ha provocat que en els darrers temps aparegui el qualificatiu de “poligoner” per descriure persones pobres, una mena d’insult, de qualificatiu pejoratiu.

Aquest fenomen no es produeix únicament a casa nostra. Potser el cas més ben estudiat és el britànic, amb l’obra magistral d’Owen Jones, "Chavs: The Demonization of the Working Class" (Chavs. La demonització de la classe obrera, 2011). Als EE.UU. van més lluny i anomenen white trash a aquest segment social.

Aquesta (Re)Volta, amb variacions de l'itinerari, vol capgirar el concepte “poligoner”, denunciant-ne la seva connotació negativa i posant en valor la història i la trajectòria de les persones que han viscut i viuen a diferents polígons d’habitatges de L’Hospitalet de Llobregat. Per això, recorrem dos dels polígons d'habitatges: Bellvitge i Can Serra.

Allí s'hi ha desenvolupat i es desenvolupen lluites que han millorat la vida del conjunt de la població catalana. A Bellvitge han estat i són a l'avantguarda de lluita contra l'urbanisme salvatge, durant el franquisme i en l'actualitat, contra el PDU-Granvia, quan l'Emergència Climàtica ens fa qüestionar el model de creixement. A Can Serra, amb el moviment veïnal i antifranquista es va acollir el primer grup d'objectors de consciència del país, a les acaballes de la dictadura. Un primer pas que va acabar, anys més tard, amb el servei militar obligatori.

NOTA: En aquest itinerari hi ha un tram que es realitza amb Metro.



El Rec Comtal va ser la gran sèquia oberta, que durant més de 1000 anys va abastir d’aigua la ciutat de Barcelona. Va ser a l’Edat Mitjana (segurament al segle X), que es va crear aquesta gran infraestructura hidràulica. Es necessitava millorar l’abastiment d’aigua de la ciutat, i per tant es van modernitzar i aprofitar els aqüeductes romans que fins aleshores portaven l’aigua des de Collserola i des del riu Besòs.

La funció original del Rec era moure els molins que es van construir a peu del seu recorregut i regar els conreus que envoltaven la ciutat. La vida, i el creixement de la ciutat, es van anar organitzant al voltant de l’aigua, que entrava al Pla de Barcelona per l’actual barri de Vallbona. Travessava els antics municipis de Sant Andreu de Palomar i Sant Martí, i arribava al barri de Sant Pere on era aprofitat per la indústria tèxtil. L’aigua del Rec va ser un motor importantíssim del desenvolupament econòmic de la ciutat de Barcelona.

Amb el creixement de la ciutat, i amb la urbanització de finals del segle XIX, les funcions que durant segles va complir, van anar perdent importància.

Progressivament es va anant soterrant i assecant en tot el seu recorregut a excepció del tram inicial de Montcada (encara està activa la mina d’aigua que el proveïa) i el tram de Vallbona. Ambdòs trams es conserven al descobert i es pot anar seguint el seu traçat al costat de la via del tren.

El desús de les funcions originàries va deixar pas a altres aprofitaments pels veïns dels barris que el tenien ben a prop, als seus trams oberts. La manca de condicions sanitàries als habitatges de l'època feia que la gent aprofités l’aigua per a usos domèstics, tals com anar a rentar la roba, i també era una zona de bany. Aquest fet va fer que es generés una relació comunitària amb el Rec molt vinculada amb la gent del seu entorn, passant a ser també un espai de trobada. Encara hi trobem testimonis de senyores que recorden perfectament com baixaven amb les mares a rentar la roba.

En l’actualitat també podem trobar els horts de la Ponderosa, ubicats a Vallbona, què són els únics que encara avui dia utilitzen l’aigua de la sèquia per regar els camps de conreu. No podem obviar els horts vinculats al Rec en aquesta visita i la significació comunitària que en tenen. Durant dècades, els veïns anaven a comprar les verdures directament al pagès que les conreava. Tras la seva mort, l’any passat, aquesta activitat es va aturar. És un espai força amenaçat per les pressions urbanístiques, si bé encara avui mantenen la seva activitat econòmica agrícola.

La densificació demogràfica de la zona i l’urbanització va exercir un abandonament progressiu del Rec. La forta degradació que va patir (va passar a ser un abocador, pràcticament una claveguera a l’aire obert) va provocar una lluita veïnal per la reivindicació i recuperació d’aquest espai al que els habitants de l’entorn es senten fortement vinculats. Les pressions veïnals van aconseguir la neteja i l’adequació del Rec com a passeig natural. També la seva il.luminació. Actualment és un espai d’esbarjo i de trobada molt apreciat pel seu veïnat. És un espai visitat, amb un fort caràcter històric, comunitari i mediambiental, immers en un entorn urbà envoltat per grans infraestructures (autopistes, vies de ferrocarril i la Cimentera) que són l’entrada a la ciutat de Barcelona per la seva vessant Nord i que actuen com a grans cicatrius urbanes que afecten estèticament de manera impactant aquestes barriades.

A la (Re)volta del Rec Comtal transcorrerem pel tram descobert del Rec, pel camí que comunica els barris de Vallbona amb el barri de Can Sant Joan de Montcada, i descobrirem la relació comunitària que va tenir el Rec amb els veïns i veïnes en diferents moments de la seva història i com ha vertebrat de manera significativa la vida de la gent que viu i ha viscut en aquest barris.


Vallcarca és un barri que actualment pertany administrativament al districte de Gràcia, Barcelona. Tanmateix, fins a l’any 1904 va formar part del municipi d’Horta. Aquesta zona fou fins a finals de segle XIX un territori agrícola i molt ric en brolladors i mines d’aigua vinculades a les masies de Can Falcó, Can Gomis, Can Pelegrí, Can Turull i Can Carol, algunes de les quals només són presents avui gràcies a la toponímia.

Per la seva ubicació estratègica, a la falda de Collserola, des de la dècada dels 50 diversos plans urbanístics han amenaçat la seva integritat, sempre amb l’objectiu de connectar el centre de Barcelona amb Sant Cugat del Vallès mitjançant un túnel que mai no es construí. Plans com el Plan Comarcal de 1953 o el Plan de conexiones de 1963 ja preveien convertir l’Avinguda de Vallcarca en una autovia urbana (La via O), no és, però fins al 1976 que les afectacions urbanístiques es concreten amb el Pla General Metropolità, aquell qui regula fins a dia d’avui el creixement i transformació urbanística de Barcelona i la seva Àrea metropolitana.

Aquest pla afecta el casc antic de Vallcarca, reservant-lo per a la construcció i ampliació dels vials existents, atorgant-li a la major part dels habitatges una clau urbanística que no permet concedir llicències d’obres per rehabilitació als edificis afectats. A conseqüència d’aquestes afectacions el nucli antic patí una degradació física molt important.

L’any 2002, en ple auge de la bombolla immobiliària a Espanya s’aprova definitivament la Modificació del Pla General Metropolità en l’àmbit de l’avinguda de l’Hospital Militar – Farigola. En cap dels dos plans existeix cap reconeixement patrimonial de cap edifici ni conjunt d’edificis històrics a la zona del nucli antic del barri de Vallcarca, cosa que fa que a partir de 2002 s’incrementa i el ritme de les expropiacions i enderrocs del nucli antic, portant inexorablement a una expulsió progressiva del veïnat i l’extinció del comerç al barri. Des de les administracions no es van dur a terme les promeses i finalment el 2008, la crisi immobiliària deixà el barri ple de buits urbans, sense pràcticament activitat comercial i una forta ferida social.

Fruit d’aquest oblit institucional i deixadesa de l’espai físic, els solars són reconquerits per la ciutadania. És així com es creen l’Hort Autogestionat de Vallcarca, la Plaça Farigola, s’adapten espais com la Cantera, les Vinyes i finalment es recupera l’antiga Fusteria com a Centre Social. És en aquest període on s’han intensificat les relacions de les veïnes experimentant un creixement importantíssim del capital social: moltes entitats han nascut i treballen creant un nínxol únic de Barcelona d’autogestió o autoorganització que és visible a l’espai urbà.


El barri de Sant Roc antigament havia estat zona d’aiguamolls propera al riu Besòs. Amb el temps va passar a ser zona de conreu, fins que, entrada la dècada dels anys 60, en concret, a la tardor de l'any 1962 i degut a unes riuades molt importants que hi va haver a Catalunya, el 25 de setembre, es va convertir en zona edificable i va iniciar l’acolliment del barri que actualment coneixem.Barri com molts altres de l'actual Àrea Metropolitana que va créixer i urbanitzar-se sense tenir en compte les necessitats de les persones que hi viurien; No s'hi varen planificar l'existència d'equipaments, una mínima infraestructura i no se'n van contemplar espais públics, ni cap tipus de serveis. Badalona, igual que altres pobles dels voltants de la gran Barcelona, va créixer a la seva ombra i condicionada per les seves necessitats i imposicions.

Amb el Pla General Metropolità, a l’any 1976, però es planteja el primer intent seriós d’organitzar el territori, això va permetre un control més estricte dels usos urbans, es van realitzar obres bàsiques d’infraestructura urbana: clavegueres, enllumenat, pavimentació i embelliment. I a inicis dels anys 80 i donat el deteriorament que patien els edificis, degut a la mala construcció inicial, problemes estructurals (aluminosi) i poca cura per part d'alguns veïns es va haver de fer una remodelació important.

En els últims anys del franquisme hi va haver una presa de consciència de la situació global dels barris, de l'explotació urbana. A la vegada, tot i que soterrat, va esclatar el moviment obrer amb molta consciència de classe. Amb l’esclat dels conflictes, les lluites van anar més enllà de l’aspecte urbanístic, van créixer les vocalies dins dels moviments associatius: dones, joves, urbanisme... A Sant Roc el Centro Social va ser la seu del moviment associatiu i reivindicatiu.

A l'any 1973 amb la greu crisi del petroli hi va haver una important aturada econòmica i consegüentment social. Aquesta crisi agreujarà més la ja precària situació econòmica i laboral del barri. En aquesta època Badalona va patir una davallada molt important de la indústria, a la vegada que va augmentar la consciència del dret i les ganes de viure en barris dignes. Sant Roc també va prendre consciència de la situació del barri, de la precarietat dels habitatges, de la manca d'equipaments i de serveis socials. L'any 1973 es van iniciar els primers escrits en premsa denunciant les mancances, van començar les protestes populars. Les lluites i manifestacions es van anar incrementant amb talls de l’autopista, reivindicacions diverses, pintades en diverses parets del barri, anades a la plaça de l'Ajuntament... Cal destacar el sentit de les reivindicacions: estat dels habitatges, enllumenat dels carrers, escoles... Aquestes lluites i manifestacions s’aniran mantenint al barri al llarg dels anys.

Sant Roc està ben situat geogràficament, entre Barcelona i Badalona, molt ben comunicat, tot i això “als marges” de les dues ciutats. Viure als marges de la societat majoritària comporta poca autonomia d’acció, dependència, viure al dia, mantenir-se sempre en un entorn conegut, prendre poques decisions i implicar-se poc en les decisions municipals i comunitàries. Tenir poques expectatives implica no valorar l'escola, per tant un nivell d’absentisme molt alt, i també descuit de l'entorn immediat, deixadesa, i reproducció de formes de viure i fer que es donen al barri. El treball, eina bàsica per millorar i tenir una estabilitat, és fluctuant i sense especialització, quasi mai basat en una formació prèvia sòlida. És des d'aquesta mirada que sorgeix com a resposta un moviment de solidaritat i reivindicatiu contra aquestes polítiques racistes: Badalona som totes i tots. Des de l’Ateneu Popular Sant Roc es crea el projecte l’Ateneu al carrer, amb lemes com Sant Roc som totes i tots.

Aquesta Revolta, passeja pel barri de Sant Roc de Badalona, amb la voluntat de visibilitzar una comunitat a la que se la fa viure al marge, però que entoma els reptes del futur amb valentia i consolidant el seu compromís a favor de les persones i rebutjant fermament l’exclusió de qualsevol veí o veïna.


Santa Eugènia de Ter és actualment un barri de Girona, però en el passat havia sigut un poble. Les primeres referències que se’n tenen daten de l’any 988; resta encara el cementiri, un antic mas, Can Ninetes, que s’utilitza de Centre Cívic i el Pont del Dimoni, desmuntat l’any 1968 i reconstruït el 2019.

El barri de Sta. Eugènia, també el conforma un nou barri que es va construir als anys 60-70 allà on hi havia els camps, és can Gibert del Pla.

És un barri molt divers i actiu on podem trobar moltes associacions i entitats que hi donen vida. El barri compta amb dues biblioteques, un centre cívic –Can Ninetes–, una llar d’infants, diverses escoles, un institut, dos pavellons municipals, una piscina coberta, un centre de salut i diversos centres de culte religiós.

Al llarg dels anys ha rebut molta immigració. En el  moment de la industrialització (finals S. XIX i principis XX) es van crear moltes fàbriques i va rebre immigració dels pobles veïns i de Catalunya. Al final del s. XX i l’inici del s. XXI va rebre immigració de diferents punts d’Espanya i, en les dues últimes dècades, immigració extracomunitària.

Aquest (Re)volta a Sta. Eugènia pretén mostrar l’essència del barri així com la riquesa associativa i la seva diversitat cultural; visitant els seus espais emblemàtics, com el Pont del Dimoni, culturals com l’Ateneu Eugenienc i el Centre Cívic Can Ninetes, a tocar la séquia Monar, tot comptant amb el testimoni de diverses persones del barri.


Roses esdevé actualment sinònim de turisme, platges i oci. Al parlar de Roses ens ve al cap restauració i hostaleria i pensem en pesca i gastronomia. Visualitzem una població amb un gran patrimoni: la Ciutadella, Castell de la Trinitat, Cap Norfeu, Dolmens i Menhirs, Grècia, Roma… un poble de festivals de música, festa major i els mítics carnavals. Res d’això seria possible sense les persones que formen part d’un ric teixit social i cultural i que son les protagonistes diàries de la Roses d’avui. 

Amb aquesta (Re)volta descobrirem la Roses de les persones. Coneixerem el testimoni de diverses persones que han viscut la transformació de turística, social i urbana de la vila i ens aproximarem a partir de les seves vivències i visions a l’abans i després del boom turístic; l’evolució d’una comunitat agrícola i pesquera a una població de serveis; com ha evolucionat urbanísticament i com afronta els reptes presents. 

Donarem veu a les persones i les seves vivències per aproximar-nos a la Roses menys coneguda, mentre es fomenta el debat, la trobada i el coneixement mutu entre les persones assistents. Una descoberta per terra, mar i aire, dels elements socials imprescindibles per entendre i comprendre la Roses actual. 

El seu relat pròxim i sincer ens permetrà conèixer com es configura la Roses actual i quin ha estat el camí per poder arribar-hi. Històries i vivències personals que ens permetrà entendre qui hi ha darrere d’hotels, la pesca, la restauració, les festes i la cultura d’una vila emblemàtica a l’Empordà i arreu del país.


A partir de la descoberta de diferents indrets del barri de Rocafonda, d'entitats i persones referents de la comunitat, i amb l'afegit de recursos de suport documental, recorrerem la història urbana i social d'aquest barri de Mataró, coneixerem les seves lluites comunitàries i farem visibles els seus nous reptes. La passejada acabarà amb un debat que serveixi de trobada i coneixement mutu entre els assistents. 

L'activitat es durà a terme dissabte 27 de novembre amb sortida a les 10.30 h de la Vil·la Romana de Rocafonda, també coneguda com "Els Caputxins". Tindrà una durada entre 1'5 i 2'5 h —en funció de les ganes d'intervenir per part dels participants—, i els punts d'aturada i explicació seran, a més del ja esmentat de sortida, les places de Joan XXIII i de Colòmbia, el pati interior del Bloc de la Cooperativa d'Habitatges, i el pati del Centre Cívic Can Noè, on es tancarà la Re(volta). En aquest punt final, els assistents, a més de dir-hi la seva, podran visitar una exposició fotogràfica de petit format de Lluís Rugama, i s'agrairà la seva presencia amb un piscolabis.


Aquest itinerari de vol plantejar un recorregut per aquells territoris que van acollir centenars de milers de persones vingudes d’arreu dels pobles d’Espanya, escapant la majoria de les condicions miserables de vida que tenien en el seus pobles i ciutats de naixement, altres fugint de la persecució política que patien en llurs pobles, ciutats i llocs d’origen després d’acabada la guerra provocada pel cop d’Estat dels generals africanistes, encapçalats per Franco.

L’itinerari planteja com a eix central les condicions de vida d’aquells i aquelles migrants a través de l’habitatge i de les característiques d’aquest en els anys 40 fins a primeries dels 70 del segle XX. Analitzarem i mostrarem les diferents circumstàncies i estratègies de la població en el context d’un Estat espanyol sota la dominació franquista per donar respostes a aquestes necessitats d’habitatge.

Aprofitarem per fer també una mica d’història sobre els orígens d’aquest ampli territori que era Sant Martí de Provençals, i on van aparèixer barris diversos que tenen les seves singularitats molt marcades, des del Poblenou més originari i vinculat a la revolució industrial a Catalunya i Barcelona, fins a la Verneda, La Pau i el Besòs Mar.
Aprofitarem que encara es conserven els vestigis d’antigues masies, així com de l’església de St. Martí de Provençals, que ens recorda una història que comença en la baixa edat mitjana (segles XI al XV) en aquest territori.

Finalment, visitarem un espai social solidari que des de fa dècades desenvolupa una feina incansable en el barri del Besòs, fent possible la vida en un territori complex i difícil.


El barri de la Mariola es troba a l’oest de Lleida, en l’antiga partida de l’horta de Lleida que porta el mateix nom. Els orígens del barri, els hem de buscar als anys 40, quan la manca d’habitatge originada pels estralls de la Guerra Civil, feia difícil donar cabuda a tota la població nou-vinguda de la resta de l’estat que després de la guerra buscava noves oportunitats.

La resposta a aquesta necessitat d’habitatge, com en moltes altres ciutats, es va basar en la creació de nous polígons d’habitatge públic, on es construïren un gran nombre de blocs de pisos als afores de la ciutat; però sense tenir en compte la urbanització del seu entorn i la necessitat de serveis públics bàsics com l'enllumenat o un clavegueram eficient.

A correcuita, als anys seixanta, també es va crear el polígon de Santa Maria de Gardeny, anomenat "les Casetes", a partir dels barracons de fusta que s'havien utilitzat per a les riuades del Vallès i que ara servirien per reubicar les famílies que estaven temporalment allotjades a l'antiga presó de Lleida, després de l'enderroc del barri del Canyeret.

Des d'aleshores i fins avui, les diferents polítiques socials i d'habitatge, desenvolupades primer pel franquisme i pels ajuntaments democràtics després, han marcat l'expansió del barri, però també la seva segregació i el seu estigma com a barri perifèric de la ciutat. 

Però amb aquesta (Re)Volta- La Mariola volem donar a conèixer com els seus carrers amaguen les vivències personals dels seus veïns que van lluitar i treballar per aconseguir un barri digne, la urbanització dels seus carrers, la construcció de la seva església o del seu camp d'esports, donant lloc al primer moviment veïnal de Lleida.





La (Re)volta de la Manchester catalana és un recorregut per l'actual paisatge urbà de l’Eix Pere IV, antiga carretera de França i de Mataró. El carrer Pere IV va ser al llarg de més d'un segle d'història l'espina dorsal del barri industrial del Poblenou, anomenat també La Manchester Catalana. Aquest territori era un dels cors més importants de la Catalunya industrial del segle XIX i del segle XX. Al mateix temps, el territori va ser bressol del moviment obrer, i sobretot, del moviment anarcosindicalista que ha donat especificitat i originalitat al moviment obrer català. 

També parlarem de la decadència d'aquest territori industrial, i dels moviments socials (obrer, sindical i veïnal) dels anys 70 i dels 80, a cavall de la fi (almenys oficial) de la dictadura franquista. 

Comentarem les lluites actuals del moviment veïnal en el territori; de la nova fase socioeconòmica que està caracteritzant aquest territori, a partir del projecte 22@ i de la seva crítica per part dels moviments ciutadans, i podrem observar "in situ" les transformacions urbanes i de paisatge que ens permetran copsar els canvis i les transicions que s'estan produint. 


Les Madrigueres, situades al barri marítim de Sant Salvador, al municipi del Vendrell, és l’únic espai del litoral del Baix Penedès que no ha estat urbanitzat. Representa només el 4% del litoral comarcal, l’última finestra al mar. Aquesta definició és prou acurada: des del tren que va paral·lel a la costa, el tram de les Madrigueres és l’únic que permet una visió àmplia del litoral. I a l’inrevés, des de la platja, a les Madrigueres, és dels pocs punts on es pot veure el Montmell. Té una superfície de poc més de 30 ha i queda delimitat pel rectangle que formen la Riera de la Bisbal, el camí del Romaní, la via del tren i el mar. És aquí on la Riera de la Bisbal desemboca al Mediterrani, convertint així Les Madrigueres en un espai estratègicament situat, tant en l’àmbit territorial com en l’ecològic i el paisatgístic. La Riera de la Bisbal, és el principal curs fluvial del Baix Penedès amb una conca hidrogràfica que comprèn i vertebra tota la comarca.

L’objectiu d’aquesta (Re)volta és que no s’esborri al cap d’uns anys. Per desgràcia, la nostra comarca ha estat massa “castigada” per la febre urbanística de fa un temps i creiem que hauríem d’estar sempre a l’aguait davant de projectes que menyspreen el medi ambient i la qualitat de vida de la gent que hi vivim.

10:00 Inici (Re)volta al Restaurant El Casinet de Sant Salvador (El Vendrell)
12:00 Fòrum Obert a l'Auditori Pau Casals a Sant Salvador (El Vendrell), on aprofundirem sobre la lluita de les madrigueres a través d'un diàleg entre testimonis i participants. A més hi haurà una exposició amb retalls de premsa, fotografies i vídeos facilitats per la ciutadania i els mitjans de comunicació.


La història recent de Sant Andreu de Palomar està plena de processos de lluita obrera, veïnal i social que formen part de la història “dels de baix” de tot el país.
En aquesta (Re)volta coneixerem uns quants d’aquests processos de la mà d’alguns dels seus protagonistes. Com les dones de “Can Mamella” (Fabra i Coats) o les de la Motor Ibèrica (actual Nissan), que en plena Transició es tancarien a l’Església de Sant Andreu de Palomar per donar suport a la vaga dels seus companys durant més de 90 dies. O els repartidors de Donuts (Panrico), que al 1985 van deixar de sortir cada matí del magatzem del Carrer Cinca en una vaga històrica contra la figura dels “falsos autònoms”.

Veurem com algunes d’aquestes lluites continuen tenint els seus ressons en el present, a través de l’experiència de lluita i organització dels “RidersXderechos”, que actualment continuen reivindicant qüestions molt similars a la d’aquells repartidors de “bollicaos” o “donetes” dels 80.

També buscarem les arrels d’un moviment que arriba fins als nostres dies en plena forma, el moviment okupa. Des de la seva primera gran experiència al barri, amb el Centre Social Ocupat “El Palomar”, fins a “La Cinétika” que encara roman oberta i en plena activitat. Aquests centres han convertit Sant Andreu en un eix d’altres moviments contemporanis, com el zapatisme, l’altermundisme o el del “no a la guerra d’Iraq”.

Passarem també per l’Ateneu L’Harmonia, un espai aconseguit després d’anys de batalla de diverses entitats que reivindicaven la cessió d’un espai digne i d’oci per a les veïnes i veïns.


En aquesta deriva pel barri de La Mina, les participants podrem descobrir les històries que amaguen alguns dels racons més significatius del territori. Al llarg de la travessa, caminarem posant l’atenció en els espais més emblemàtics, i també en els més invisibles. Construirem entre totes un relat sensible que ens ajudi a entendre com és la seva comunitat i reflexionar entorn dels reptes que es plantegen actualment.

De La Mina se’n sap molt, fins i tot, a vegades, massa. Però segurament hem de tornar a baixar a peu de carrer tots els discursos, prejudicis i nocions que tenim sobre el barri i la seva gent, per fer l’exercici col·lectiu (de justícia social) que serveixi per tornar a construir nous relats i sabers que ens ajudin a tots i a totes a la transformació i la millora de la vida d’aquesta comunitat. En aquesta (Re)volta, traçarem un mapa col·lectiu i creatiu que ens faciliti conèixer, reconèixer i aprendre plegades sobre el barri de La Mina, les seves arrels, la seva gent i els seus futurs. Posarem en diàleg les experiències entorn de la vida d’aquest territori, i ho farem amb l’ajuda de les seves protagonistes.

En aquesta cartografia ens deixarem acompanyar pel desdelamina.net, un projecte de dinamització comunitària que combina l’educació i la comunicació social com a eines de transformació local. I escoltarem també les veus de veïnes, veïns i entitats per descobrir el discurs de la comunitat. Al llarg de la passejada, reflexionarem entorn a quatre temàtiques: el dret a un habitatge digne, la superació dels estigmes a través de la pertinença col·lectiva, la interculturalitat i els reptes de futur. Quatre temàtiques que poden emmirallar-se amb la realitat d’altres barris, però que a La Mina tenen les seves pròpies particularitats. I en aquesta (Re)volta volem descobrir-les.


La primera presència del que podem considerar precedents de la indústria a l’Hospitalet són els prats d’indianes. És molt probable que ja hi fossin a finals del segle XVIII. Es tractava de prats on s’estenien les teles de cotó (anomenades indianes) en la fase final del seu blanqueig, després de ser confeccionades en establiments de Barcelona. La segona manifestació de protoindustrialització foren els molins fariners. Als salts d’aigua del Canal de la Infanta (inaugurat en 1819), s’instal·laren molins fariners a partir de la dècada de 1820. La tercera forma foren els/les teixidors/es manuals i les puntaires. Empresaris de fora de la ciutat proporcionaven matèries primeres i telers a la pagesia perquè treballessin.

La indústria entesa com un establiment mogut per un generador de vapor comença a l’Hospitalet amb La Aprestadora Española (1853-1870), que ocupa el lloc del Prat dels Maons a Santa Eulàlia. A la vora, Antoni Pareto obre la seva primera fàbrica de midó l’any següent. Eren indústries del ram de l’aigua, de la tercera fase de la fabricació tèxtil. La dècada de 1870 va significar un salt endavant en la indústria local. Com gairebé a tot arreu de Catalunya, el tèxtil era el sector predominant, i en aquells anys van establir-se les primeres fàbriques de filatura i tissatge. En les naus buides de La Aprestadora, la de cànem de Caralt (1873) i de cotó de Mena Rocaver (1875; a partir de 1877 a nom de Martí Rodés). L’antic molí paperer fou reconvertit en fàbrica cotonera en 1882 per la família Basté, que decideix ampliar-la en 1892 i encarregà l’edifici que avui coneixem com Tecla Sala.

En aquest context de creixement industrial i proximitat de Sants i Barcelona, es desenvolupà un important moviment obrer. Entre 1872 i 1874 es van crear cinc seccions de l’AIT: teixidors manuals, rajolers, paletes, camperols i pastors, que van protagonitzar nombroses vagues i mobilitzacions. La repressió no aturà aquest moviment, que ressorgí amb força a partir de 1882. Tot i el gran desenvolupament de l’agricultura local, capdavantera al país, en aquestes dècades l’Hospitalet esdevení una ciutat industrial. El tèxtil fa un gran salt endavant, amb Trias (1903), Trinxet (1905), Gras (1906), Vilumara (1907), Rifà (1912), Tecla Sala (1913), Gomar (1924). Albert Germans (1926), ATASA (1926), etc. En 1930, el sector era el 50% de la contribució i de la mà d’obra (majoritàriament femenina) de la indústria.

Dels centenars d’edificis i milers d’objectes d’aquest passat industrial en conservem ben pocs. En aquest moment ens trobem en un moment molt important pel futur del patrimoni de l’Hospitalet. Amb aquesta ruta volem provocar reflexions sobre el patrimoni, la seva valoració social, el seu paper com generadors d’arrelament al territori i cohesió social, i també sobre els moviments socials que el reivindiquen actualment.



Explorarem el patrimoni i la identitat de la ciutat tot passejant per diferents models d’intervenció comunitària lligada a l’art urbà que tenen la voluntat de generar empoderament i pertinença a l’espai públic. Els autors i autores ens explicaran les seves vivències i emocions evocades.


El Centre Històric de Lleida és l’espurna de la ciutat, allotjant els testimonis monumentals i històrics més importants de les cultures que hi feren niu. Aquests conviuen amb el declivi d’alguns espais, els intents de les institucions per revertir la situació amb nous equipaments i les friccions que suscita aquest contrast.

És el barri on s’instal·laren les cultures que donaren nom a la nostra ciutat, on hi deixaren testimonis en forma de monuments d’època romana, i on han succeït els fets més rellevants de la nostra història. És en aquest barri on tot comença, com una espurna que inicia un foc. Aquest ha estat la gènesi de la Lleida d’avui, que ha brillat en els moments d’esplendor i també s’ha apagat en temps d’oblit; on els diferents conflictes han fet saltar espurnes, conflictes que han variat en color i temàtica depenent del moment històric, i avui en dia son més vius que mai.

El Centre Històric, justament per ser el continent urbà d’aquest llegat, ha estat font de polèmica pel que fa a les estratègies de solució d’un mal endèmic, la degradació física del barri. Potser com a conseqüència, en pocs anys, uns 50, ha passat d’allotjar eixos comercials essencials per la ciutat a perdre població i clientela. Tot i els intents d’institucions públiques i associacions per revertir la situació, sembla que no acabem de trobar la fórmula.

En aquest visita, entrarem en contacte amb la història passada i recent del barri i els seus testimonis materials. Ara bé, el nombre d’edificis i fets a destacar son tants que no els hem pogut incloure tots, i segurament caldrà fer-ne una segona part més endavant.


El Coll és un barri de Barcelona situat en el districte de Gràcia. Limita amb els barris de la Salut i Vallcarca i els Penitents del districte de Gràcia, i La Teixonera i El Carmel del districte d’Horta – Guinardó.

Se situa l’origen del barri a l’església de La nostra Senyora del Coll, que data del segle XI. Originalment, el santuari es deia de Mare de Déu de la Font Rúbia. La formació i el desenvolupament del barri del Coll han quedat marcats, des de l’època romana, pel traçat del camí entre el turó del Carmel i el turó de la Creueta del Coll en direcció a Sant Cugat. Proper al turó del Carmel s’hi ha trobat un petit establiment de l’època ibèrica dedicat a l’obtenció de ferro.

Van anant apareixent agrupaments aïllats a partir de les propietats feudals del Mas Falcó, Can Móra (1730) i Can Turull, al voltant de les quals es devien urbanitzar alguns barris, com el del Borrell i el de la Farigola (1886).

El camí del Coll fou durant el segle XIX, el pas de la comunicació entre els barris de Vallcarca i Horta. Aquests barris van formar part del municipi independent d’Horta fins al 1904, any en què es va annexar a Barcelona.

A principis del segle XX, el barri va començar a omplir-se de masies i cases. No obstant això, continuava sent una zona predominantment rural, que va estar bastant mal comunicada fins a la construcció del viaducte de Vallcarca (1913-1925).

A partir dels anys cinquanta del segle XX, va començar el creixement i el rebliment d’una edificació mancada de planificació, que responia a les urgències de l’onada migratòria i que no tenia en compte els equipaments necessaris. Durant aquesta mateixa època (al voltant del 1930), es va instal·lar en la zona l’Editorial Bruguera, especialitzada en còmics, que va tenir una gran importància al barri.

Durant l’any 1960 va començar per part dels veïns i veïnes reivindicacions per la millora dels transports públics —pràcticament inexistents— i la creació d’equipaments com a escoles o ambulatoris. Durant 1976, es va reivindicar la construcció d’un parc a l’abandonada pedrera de la Creueta, on es volia construir pisos; aconseguint inaugurar el parc de la Creueta del Coll l’any 1986. Actualment el barri del Coll està afectat pel projecte urbanístic dels Tres Turons.


El barri de Montbau, que pertany al Districte d'Horta-Guinardó, va ser construït entre el 1958 i el 1965 en tres fases diferenciades. Els terrenys ubicats en una zona agrícola i sense urbanitzar en el vessant de Collserola van esdevenir la ubicació d'una de les grans actuacions d'habitatge massiu típiques del desarrollisme a càrrec del Patronato Municipal de la Vivienda, en aquest cas, però, amb un element distintiu clar: l'Ajuntament va cedir els terrenys a diverses cooperatives d'habitatge vinculades a diferents perfils socioeconòmics i gremis professionals.

Tot i que l’habitatge és la clau de volta per entendre la història de la construcció del barri, el cooperativisme i el model social i participatiu d’aquest es va desplaçar també a les altres necessitats i dotacions. La fundació de l’Escola Baloo de la Cooperativa Escolar de Montbau és un clar exemple resultat de la denúncia de la mancança d’equipaments educatius i culturals al barri; juntament amb altres episodis com el rol de l’Escuela Nacional i l’Escola Enric Borràs, la construcció de l’Institut Narcís Monturiol i la fundació de la biblioteca pública Albert Pérez Baró. La millora del barri ha estat una de les línies d’acció més determinants; amb fites com l’asfaltatge dels carrers, l’arribada del metro (anys 60/70/80), el soterrament de la Ronda, els incendis i la reforestació, la renovació del paviment i la millora de l’accessibilitat al barri.

Altrament, la lluita no només va ser constructora de ciutat sinó que també va caldre per defensar les condicions d’habitabilitat i la preservació dels elements destacables al barri en contra de projectes urbans com l’abocador d’escombraries, l’aparcament a la plaça, la narco sala o la perllongació de la carretera de les Aigües.

La (Re)volta fa un repàs per totes aquestes lluites urbanes tot vinculant els fenòmens històrics de cooperació i reivindicació amb les dinàmiques actuals; posant en relleu el paper tan notable que han tingut les entitats i la vida associativa al barri destacant l’Associació de Veïns des de 1963 i l’AEEF —Associació Excursionista d’Etnografia i Folklore— des de 1967. 


L’abril de 1964, va publicar-se el llibre, Els altres catalans, escrit per Paco Candel. Encarregat pel govern català de l’època, Els altres catalans reflecteix una part de la Catalunya de 1963, la dels immigrants pobres que anaven a viure als suburbis, en coves, barraques, rellogats, en cases que es feien o en pisos que pagaven treballant moltes hores tota la família.

La presència de L’Hospitalet en el llibre és molt important. Després dels barris de Candel de Zona Franca i Montjuïc, podem dir que els barris hospitalencs són els que més apareixen, per sobre dels altres de Barcelona (Verdum, Camp de la Bota…), Cornellà (Sant Ildefons…), Sant Vicenç dels Horts, etc. Hem de tenir en compte que el que va fer Candel va ser visitar al llarg de l’any 1963 diferents indrets de l’àrea metropolitana on tenia algú que l’acompanyava i introduïa en els carrers, les parròquies, les escoles, etc.

Actualment, prop d’un 30-35% de la població de L’Hospitalet procedeix de la darrera onada immigratòria, d’origen no espanyol. Aquesta està especialment concentrada als barris del nord de la ciutat, on representen prop de la meitat dels habitants. Un 60-65% procedeix de la primera i segona onades, d’origen espanyol, i entre un 5% i un 10% son descendents dels que hi vivien a començaments del segle XX. L’Hospitalet és una ciutat d’altres catalans i catalanes, de les que tenen una proporció de població d’origen no català més alt a tot el país.

Així doncs, Els Altres Catalans té una vigència d’actualitat ja que ens connecta amb moltes històries de l’actualitat i ens convida a reflexionar sobre els fenomens migratoris i els processos d’arrelament i identitaris.

Per aprofundir en la seva vida i obra: http://www.fundaciocandel.org/


Recuperació de la memòria històrica del barri a través de la difusió de veus veïnals i de diferents entitats en la lluita comunitària per la millora de la cohesió social i qualitat de vida en un ambient de diversitat i que molts veïns ens sentim orgullosos de viure en aquest barri i que malgrat la situació precària en la qual ens trobem volem manifestar davant la resta de conciutadans que tots junts lluitem per a aconseguir-ho.

Punt de trobada: Masia de ca n'Anglada (carrer Mare de Déu de les Neus amb Mossèn Àngel Rodamilans)

1.	M. Àngel Rodamilans -st. Honorat

2.	Plaça ca n’Anglada
Nucli històric d’aquest barri popular de més de 13.000 habitants i el 34% dels quals són nascuts a l’estranger. La barriada estava originàriament formada per cases que els mateixos immigrants es van construir procedents majoritàriament d’Andalusia i Extremadura.
Als anys 60 serà quan el barri experimentarà la seva gran expansió amb la construcció de pisos a la zona nord.
L’any 2000 la població estrangera era solament del 5%, actualment  5000 h són nouvinguts i dels quals 3.600 procedents del Marroc, el 85% dels quals estan concentrats en la zona nord ocasionant un problema de gueto.
Aquest barri era conegut a l’època de la lluita antifranquista com el  barri roig perquè era el lloc d’on sortien moltes de les manifestacions obreres i veïnals.
Exposició de diferents testimonis històrics de les seves vivències i lluites en aquest barri

3.	Seguint el recorregut i sortint de la plaça anem cap a la zona d’esponjament al nord on estan concentrats la majoria de pisos del barri, zona molt degradada per la densitat de població i les deficiències de construcció d’aquests habitatges (aluminosi) per la qual cosa la Generalitat i l’Ajuntament han iniciat un procés d’enderrocament de blocs de pisos per mirar de crear espais lliures (places...) i que és la zona on es concentra la majoria de la població magrebina.

4.	A continuació anirem fins a la Mesquita construïda en un antic edifici industrial, on serem atesos per membres de la Junta de l’Associació Cultural Musulmana, tots junts compartirem la degustació d’unes infusions. Aquí faríem el cercle final amb la participació de qui vulgui aportar la seva visió d’aquesta activitat.

5.	Finalment, a la Pl. de Catalunya, al costat de la Mesquita es farà un concert organitzat per l’Escola de Música de l’Associació Manantial de Vida.


A la ruta Campclar, teixint oportunitats, dones treballadores, estudiants, activistes i educadors socials ens parlaran de la realitat d’aquest barri. Batejat Campclar per l’etimologia popular, ocupa una gran extensió a tres km del nucli urbà de Tarragona, a la perifèria de la ciutat, urbanísticament disgregada. Forma part del conjunt de barris de Ponent, a la dreta de la desembocadura del riu Francolí. De terreny agrícola va passar, durant la intensa industrialització dels anys 60, a ser un barri que acollia als treballadors, molts procedents d’altres zones de la ciutat i de barraques. Un nucli que havia de ser modèlic i que no ho va ser, per la falta de previsió i diligència política en crear serveis i equipaments bàsics, i on els veïns van haver de lluitar per tenir condicions dignes de vida. 

Fa prop de dos anys, Campclar, pròxim a la petroquímica, també va tremolar amb l’accident d’IQOXE. I malgrat totes les intervencions públiques realitzades al llarg dels anys encara és un barri per cosir, heterogeni urbanísticament i socialment parlant, format per diferents comunitats que es localitzen en diferents conjunts d’edificacions de diferent qualitat enmig d’espais buits, amb una estructura comercial dèbil i problemes en alguns punts per la venda de drogues i l’incivisme.

Tot plegat, fa que el barri sigui el que té més mala fama de la ciutat i estigui públicament estigmatitzat, imatge que no es correspon amb el que realment és. Participen en la ruta les entitats Vincle. Associació per la recerca i l’acció social, el Casal l’Amic, Ponent Lovers i el Centre Social autogestionat El Cargol.



Aquest barri fou aixecat en terrenys de Vilatenim, un poble independent fins que el 17 de juliol de 1975, el Consell de Ministres del govern de Franco va aprovar l’annexió oficial del terme municipal de Figueres. Així, la capital empordanesa sumava 1400 habitants nous (també de la Marca de l’Ham) i 642 hectàrees de terreny, quasi totes elles de caràcter agrícola. D’aquesta manera, el Barri de la Marca de l’Ham passà a formar part de Figueres. El Barri de la Marca de l’Ham queda emmarcat per un polígon industrial que l’aïlla de la xarxa urbana de Figueres, però dona feina a un bon nombre de residents de la zona.

El 2006 es van començar els treballs per una millora urbanística i social, el que es va anomenar Pla de Barris. Durant dècades, el Barri estava aïllat de la resta de la xara urbana, quedant emmarcat entre la carretera de Roses i el polígon industrial. Les millores havien de ser una rentada de cara centrant-se en els espais públics, l’àmbit privat i en l’àmbit social per allunyar-lo de l’estigmatització que tenia fins aleshores. El que havia d’ajudar a la cohesió de la Marca de l’Ham i amb una millora de la qualitat de vida es va convertir en controvèrsia: per uns sectors es va veure amb bons ulls, però per altres no va cobrir les expectatives. El descontentament va anar en augment fins a arribar al 2018 que es van dur a terme una sèrie d’accions reivindicatives, la més mediàtica fou tallar la C- 260 durant vuit tardes sota el lema «Volem millores. No som un barri de tercera» on s’evidenciava solucions en seguretat i en la insalubritat dels carrers.

Així, i en diferents èpoques de la història els veïns i veïnes del barri han anat sorgint teixits de resistència que han ajudat a millorar les seves condicions de vida i a fer visible els seus drets.


A Sant Andreu de Palomar hi abunden les iniciatives socials impulsades per diverses entitats. En aquesta (Re)volta coneixerem alguns dels projectes que estan al peu del canó i picant pedra en àmbits diversos com el dret a l’habitatge, l’educació, i l’educació en el lleure i l’atenció a la diversitat. Un important patrimoni social amb arrels en la història recent que també descobrirem.

Sant Andreu va ser un territori pioner en projectes socials i de reivindicació durant els anys de la Segona República. Davant el greu problema de l’habitatge, la Generalitat va decidir construir aquí un innovador projecte d’habitatges públics i equipaments socials, la Casa Bloc, que en l’actualitat ha tornat a ser un dels principals equipaments públics en aquesta àrea.

Just davant, l’Associació d’Amics Ignasi Iglesias va inaugurar el 1930 l’escola, que en l’actualitat porta el nom d’aquest poeta andreuenc, i que va ser part dels corrents de renovació pedagògica que es proposaven durant la segona República.

La guerra civil i la posterior dictadura va truncar aquestes i altres transformacions. Però el teixit veïnal i popular sempre va treballar per a recuperar-les. Un esperit reivindicatiu que s’ha mantingut viu fins als nostres dies, amb importants mobilitzacions i lluites veïnals que han aconseguit recuperar espais lligats a les dècades més fosques del segle XX, i posar-los al servei de les veïnes i veïns en forma de nous equipaments públics. La lluita pels terrenys de les antigues casernes és un bon exemple recent que també recordarem i coneixerem de primera mà.


La Plana Lledó es un barri projectat, allà pels anys 60s, sobre els camps de la masia Can Lledó a l’altra banda de les vies del tren, per acollir la gran quantitat de famílies treballadores provinents sobretot d’Andalusia, Aragó i Extremadura, atretes pel creixement industrial de la zona. En un context de crisi habitacional i amb un ajuntament franquista escàs de recursos, el desenvolupament del barri quedava en mans de l’especulació urbanística: blocs massius d’habitatges i manca total d’infraestructures i serveis. L’Associació de Veïns de Plana Lladó, liderada pel Bernabé Soto, va ser la pionera i la més reivindicativa del moment, la llavor del moviment veïnal molletà, que obtindrà grans victòries plasmades principalment en el PGOUM impulsat pel primer ajuntament democràtic de l’Anna Bosch, en la construcció del conjunt d’escoles i instituts, i en la protecció de Gallecs.

Mollet, com moltes ciutats de l’àrea metropolitana, ha pres forma, sobretot, amb la construcció de barris residencials per a les classes treballadores entre els anys seixanta i vuitanta, com el d’Estació de França, Can Pantiquet o l’Estació del Nord. Però potser la Plana Lledó n’és l’exemple amb més personalitat. Ha estat popularment conegut com el “barrio sin madre” i moltes veïnes en fan bandera, d’altres en canvi reivindiquen el seu nom oficial i rebutgen l’estigma que porta associat aquest sobrenom.

El barri ha canviat molt fruit del desenvolupament del PGOUM, la construcció d’equipaments i espais públics i la reforma integral emmarcada en la llei de barris. A dia d’avui, moltes d’aquelles primeres veïnes s’han mudat a altres barris molletans, i la Plana Lledó ha seguit sent lloc d’acollida per les nouvingudes a partir dels anys 2000s. Així hi conviuen generacions amb orígens diversos, però històries familiars no tan distants. A més, d’una intensa vida al carrer, hi trobem la seu de les entitats de cultura popular: les colles Morada i Torrada, Castellers, Diables, Geganters i l’Esplai Tuareg; projectes cooperatius amb vocació transformadora i comunitària com l’escola d’arts escèniques La Tramolla o el grup de consum agroecològic Cinc Quarteres; i finalment, noves formes de lluita veïnal protagonitzades per la PAH i les joves d’Atzarola, que s’organitzen per defensar les cases de les famílies més vulnerables. 


Iniciarem la ruta al bosc i era de ca n’Oriol, l’espai que dóna nom al barri i que té unes arrels històriques profundes, per passar després a veure sobre el terreny els espais o edificis que simbolitzen o han simbolitzat el creixement de ca n’Oriol i les seves principals reivindicacions al llarg dels darrers decennis: les mobilitzacions d’inicis del segle XX per evitar la destrucció de l’entorn del bosc; ens aturarem davant la biblioteca Mestres Martí Tauler, antiga nau de la fàbrica BJC, on treballaven moltes de les persones del barri; analitzarem l’urbanisme de la zona i les principals dificultats amb què es trobaren... Però també tindrem especial cura en descriure la lluita veïnal dels anys 70 i 80, les demandes de places escolars i la vida associativa de ca n’Oriol que fa que hagi tingut sempre una idiosincràsia molt marcada.


Iniciarem la ruta al bosc i era de ca n’Oriol, l’espai que dóna nom al barri i que té unes arrels històriques profundes, per passar després a veure sobre el terreny els espais o edificis que simbolitzen o han simbolitzat el creixement de ca n’Oriol i les seves principals reivindicacions al llarg dels darrers decennis: les mobilitzacions d’inicis del segle XX per evitar la destrucció de l’entorn del bosc; ens aturarem davant la biblioteca Mestres Martí Tauler, antiga nau de la fàbrica BJC, on treballaven moltes de les persones del barri; analitzarem l’urbanisme de la zona i les principals dificultats amb què es trobaren… Però també tindrem especial cura en descriure la lluita veïnal dels anys 70 i 80, les demandes de places escolars i la vida associativa de ca n’Oriol que fa que hagi tingut sempre una idiosincràsia molt marcada.
